divendres, 15 de febrer de 2008

La rerabotiga

Ella treballava en una botiga de parament de la llar. Ell hi passava pel davant un parell o tres de cops al dia, quan sortia de l’oficina per anar a esmorzar o a fer el tallat a mitja tarda. Quan el dia era assolellat i no tenia feina, tot sovint ella s’estava a la porta deixant que l’agombolés l'escalforeta del sol. De tant passar-hi pel davant, ell s’adonà que, segons quins dies a segons quines hores (sempre el mateix dia de la setmana, sempre a la mateixa hora), ell hi era sola a la botiga, sense la mestressa. Al cap del temps, quan ella era a la porta i ell hi passava pel davant, començaren a saludar-se, primer uns tímids Hola o Adéu, després uns Bon dia o Bona tarda una mica més calorosos. Al cap de les setmanes, dels mesos, arribà un dia en què ell hi entrà quan ella hi era sola. Les cames d’ell tremolaven, la cara d’ella enrogí quan quedaren l’un davant de l’altra, el taulell al bell mig d’ambdós. -Bona tarda. -Bona tarda. -Què volia? -A tu, vull... I ella, al cap d’uns segons d’incertesa, sortí de darrera el taulell, anà cap a la porta, passà la balda, féu enrere, el prengué de la mà i el portà cap a la rerabotiga. Els llavis es fongueren en una besada llarga i profunda, les mans començaren a explorar els cossos, primer per sobre la roba, després despullant-se l’un a l’altra i l’altra a l’un. Els llavis d’ell anaren de la boca d’ella cap als seus mugrons, tot baixant coll avall, mentre les manes li buscaven l’entrecuix, al mateix temps que ella li prenia l’eina a ell. El desfici del moment, juntament amb la consciència compartida que no podien estar-s’hi gaire estona, els escalfà amb més rapidesa del que cap dels dos haguera desitjat. D’una revolada, ell la posà de cara a les prestatgeries i envestí amb força, una mà a cada pit. Ella repenjà una mà en un prestatge mentre es masturbava amb l’altra. Una dotzena d’empentes, dotzena i mitja potser, i ambdós assoliren els cims del plaer, reprimint-se de cridar, panteixant de mala manera. S’arreglaren la roba de pressa de pressa, ella mirà enfora per si hi havia algú al carrer, sortiren tots dos de la rerabotiga i ella obrí la porta. Just quan ell sortia, ella digué amb un somriure d’orella a orella -Bé, ja tornarà aviat a veure si hem rebut això que volia, oi? I ell respongué, amb un altre somriure d’orella a orella -Què li sembla la setmana vinent a la mateixa hora?

7 comentaris:

Striper ha dit...

Ei falta l'adereça.a veure si m'atenet tan bé.

Joana ha dit...

Un tot a 100!!!!
Fantàstic!
bon cap de setmana!

cafeambllet ha dit...

I ja et dóna temps d'esmorzar????

Sense fer soroll ha dit...

Genial m'ha encantat l'història jeje

estripanits ha dit...

striper:
Sí, home, a tu t'ho diré... cràpula!

joana:
hehehehehe ;)

cafèambllet:
Per a un cafè amb llet sempre hi ha temps... ;P

sense fer soroll:
Gràcies! I benvigut a ca meva!

rosa ha dit...

bona història i vaja botiga.Una nova manera de fer cliantela

estripanits ha dit...

rosa:
Gràcies a tu també ;)