Un dissabte qualsevol (I)

Arribo tard perquè m'han entretingut i, en arribar a la cantonada, el guirigall que sento m'avisa i em diu que ja em porten unes quantes txanes d'avantatge. Això es confirma quan, havent picat el timbre, sento unes passes irregulars que s'acosten i un barrabum a la porta que fa feredat. M'obre la Joana, amb una mà a la cara, i dient-me amb veu de fregall cagumlòstia, tio, he ensopegat amb l'estora i m'he cardat un bon meco amb la porta, però passa, passa, que em sembla que no ha estat res greu. Entro passadís enllà tot buscant l'enrenou que omple tota la casa mentre al meu darrere la Joana tanca la porta, em segueix, sento que torna a ensopegar i que amolla un reguitzell de renecs: òstia divina de déu amb la puta estora dels collons!, i em ve a parar a l'esquena fent-me trontollar a mi també just quan entro al menjador. Han arrambat tots els mobles a les parets, deixant al bell mig un gran espai diàfan tot ple de matalassos i coixins. La taula és plena de licors diversos que van del malta escocès al limoncello italià i, a sota, un parell de cubells amb gel plens de birres. De menjar, ben poca cosa, que ja s'ho deuen haver polit tot. Ara devem ser una dotzena, si fa no fa. La Joana, amb riure de trompa, m'empeny i em fa caure al damunt de l'altre gent. M'apalanco una Moritz com puc i una altra acte seguit, perquè em talla una mica la meva sobrietat i penso que he de recuperar el temps perdut. Al cap de no res, piquen el timbre un altre cop, abans que ningú altre pugui reaccionar, la Joana s'aixeca dient ja hi vaig jo, ja hi vaig jo!, i al cap de no res se sent un altre patatum i un altre reguitzell de renecs: l'estora, esclar! A uns quants (i a unes quantes) els agafa un riure mig histèric que els fa caure uns llagrimots enormes galtes avall. La Joana retorna renegant encara i al seu darrere hi ha algú que no es distingeix fins que ella es deixa anar al damut d'un matalàs. Aquest algú resulta ser una aquesta alguna que, palplantada sota el dintell, ens saluda amb un ei, hola a tothom amb una veu que em resulta coneguda, de manera que alço els ulls i me la quedo mirant: diria que.. sí, segur que és ella, però quan fa?, sis o set anys, ben bé, si no més potser... sí, és ella, definitivament és l'Anna, una de les dues Annes que hi ha hagut a la meva vida de fet, i me la quedo mirant, badoc, fins que ella es fixa en mi, obre uns ulls com plats i, xisclant, se'm llença al damunt i esclafa els llavis damunt dels meus.