En llevar-me

La pixera em fa obrir els ulls una mica abans que no soni el despertador. La claror de l'alba entra ja pels finestrals i, sense obrir el llum, m'aixeco i vaig a buidar la bufeta. En tornar a la cambra, ara ja més relaxat, la veig: arraulida en un racó del matalàs, nua, els llargs cabells negres rinxolats escampats per damunt del coixí, la pell morena, les natges fermes, les cames llargues...

M'assec al llit mirant de no despertar-la, que encara és força d'hora, i me la miro i remiro de cap a peus, ben embadalit. M'ajec, tanco els ulls i miro de tornar a agafar el son. M'endormisco de seguida però em costa una mica clapar-me del tot, alguna cosa em ronda pel cap, no sé ben bé què és... fins que, a la fi, m'adormo del tot.

Quan sona l'alarma, obro els ulls de cop: ja sé què em rondava pel cap... qui collons és aquesta paia? Em giro cap a la seva banda... però ja no hi és, només resta l'emprenta del seu cos al matalàs.