divendres, 24 d’abril del 2009

A les comarques gironines

Nota: aquest post és un relat fictici i està dedicat a... bé, tu ja ho saps, oi?
A partir d'un mail que rebo on em llencen els trastos, comença l'intercanvi ritual de costum: uns quants correus, d'aquí passem al messenger, alguna trucada... i, pam!, ja hem quedat. Ens hem de trobar en un cèntric bar d'un poble a costat de Girona: a mi em fa més gràcia de l'habitual ja que en casos com aquest, fins ara, gairebé sempre he anat cap al sud: ja em pensava que tenia alguna mena d'incompatibilitat amb les dones de més al nord!
Com sempre que les circumstàncies del trànsit m'ho permeten, arribo prou d'hora. Localitzo el bar en una placeta i m'hi apalanco a la terrassa, que fa un dia de primavera força asolellat. A l'hora que és, encara no em ve de gust fer una birra i demano un cafè amb gel. Ella arriba puntual, m'aixeco de la cadira per petonejar-li les galtes i ella, envermellida (ja m'ha avisat que es considera vergonyosa de mena), s'asseu al meu davant i demana el mateix que jo. La conversa costa d'arrencar (efectivament, és més aviat tímida: qui ho haguera dit, amb els correus que m'ha enviat!), però de mica en mica esdevé fluïda i sí, sembla que hi ha sintonia, que la cosa va ben encaminada. Tant ben encaminada, de fet, que al cap de poc més de mitja hora m'agafa la mà i em diu de marxar cap a casa seva.
No viu gaire lluny, ja hi som en un tres i no res. Obre el portal, anem cap a l'ascensor i, quan hi som dins, se'm penja del coll i em clava una morrejada que em deixa sense alè. M'he d'ajupir una mica, que ella és més baixeta que jo (ja hi estic acostumat a que siguin prou més baixes) però noto els seus mugrons que s'endureixen i se'm claven. Entrem a ca seva i segueix el joc de petons, abraçades i panteixos tot al llarg de corredor fins a arribar a l'habitació. Ens despullem desficiosos, ens mirem els cossos, estudiant-los i aprenent-los, ens toquem, ens llepem. No vull anar de pressa i, per refrenar una mica la cosa, li demano de dutxar-me: ella s'hi apunta després d'un breu instant de dubte. Aigua més aviat fresqueta per esborronar-li els mugrons, ensabonaments suaus amb especial dedicació al seu entrecuix, la meva cigala que apunta cap al sostre... tovallola suau, amb bona olor, per eixugar els nostres cossos, les llengües que tasten les nostres pells humides.
La prenc d'una revolada, la duc de nou cap a l'habitació, la deixo al damunt del llit i li obro les cames ben eixarrencades per tal començar una de les feines que més m'agraden: la feina de llengua. Començo ben suavet, tastant-li el trau, fent lleus tocs al seu clítoris: està xopa d'allò més. Llepo de dalt a baix, li xuclo les làbia i el botonet, agafo un coixí i li col·loco sota les natges per tenir-la més amunt i més oberta, vaig cap a l'ullera i li ensalivo ben ensalivada, faig que hi arribin també els seus sucs que ara ja regalimen. Concentro la llengua al clítoris i li treballo la cova amb els dits, a poc a poc, acaronant també aquell espai tan interessant que hi ha entre el cony i el cul. Ella gemega, tensa el cos, elevant més els malucs i jo intensifico la feina, la meva llengua bellugadissa repassa tots els seus plecs, fins que amolla un xiscle i arqueja el cos espasmòdicament en venir-li l'orgasme.
Esbufegant encara, m'ajeu i s'abraona a la meva eina. L'ensaliva del cap a l'arrel, els ous em queden ben molls, ho fa amb suavitat, com a mi m'agrada, combinant llengua i llavis, m'acarona les bosses, em posa a cent: no, a cent no, a mil, em posa! Veig que no podré aguantar gaire més si segueix així i li enretiro el cap del meu entrecuix. S'enfila al meu damunt, quasibé deixant-se caure sobre la meva polla que llisca sola dins el seu cony i comença a cavalcar-me com una valquíria de Wagner. Els seus pits em queden al davant de la cara i m'hi amorro per xuclar-los i llepar-los a cor què vols. M'aguanto tant com puc mentre ella augmenta el ritme del seu va-i-bé, amunt i avall, remenant les anques, però en sentir que es es deixa anar, que se'n va, ja no puc evitar-ho: jo també em deixo anar i els seus xiscles i els meus bramuls de plaer omplen l'habitació

11 comentaris:

Anònim ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

com sempre, l'estripanits no decepciona.
Però què és això d'un relat fictici? Si dius que tens el seu email, igual hauries d'insistir-li per repetir-ho o perquè sigui real (no sé exactament on comença la ficció). I més si dius que és tan vergonyosa. Ai, aquestes gironines ;-)...

maria ha dit...

No me'n cansaré de dir-t'ho.Quina història més bonica que t'ha quedat...
Amb aquestes paraules, no et preocupis...segur que acaba cedint.

Rita ha dit...

Realitat o ficció... que més dona!

M'encanten els teus relats! :-)

estripanits ha dit...

Helen:
Sí, sí, aquest és ficció. Ja sabeu que jo ho aviso, quan és un relat...

Maria:
Gràcies. M'agrada que us hagi agradat!

Rita:
El mateix et dic!

Rita ha dit...

Estàs pensant en un recorregut comarcal? ;-)

El veí de dalt ha dit...

Fictici i versembant alhora. Encès!

estripanits ha dit...

Rita:
No ben bé, però és cert que mai m'ho he fet amb cap gironina. Coses de la vida...

Veí:
M'afalagues, company!

Anònim ha dit...

Quina sort que tens, gironina. Ja voldria jo que en alguna ocasió m'haguessin donat una altra oportunitat després de sortir corrents quan volia quedar-me. Que el meu heroi em tornés a convidar a la platja o a quedar pel meu poble o la seva ciutat.

Faune ha dit...

Tinc prou ganes de viatjar al nord; i ja m'agradaria a mi que fora per una quedada tan suculenta com aquesta... tant s'en dona fictícia o real. I per cert, quina meravella eixe espai deliciós entre el cony i el cul, dolç perineu que treballes, nano. Una bona feineta pels baixos sempre es pot fer sense comptar amb ell, però a mi no m'agrada descuidar-ho mai, jejeje.

estripanits ha dit...

Helen:

Les segones oportunitats te les donen... o, descaradament, les demanes ;)

Faune:
No poc per menys que estar d'acdor amb tu al 100% ;p