Visita al Baix Camp

Ves, m'ha convençut i a la fi he estat jo qui ha agafat l'AP7 i ha fet via cap a la capital del Baix Camp. Poc coneixedor de la ciutat, hem quedat a la Plaça del Mercadal: jo hi he estat ja algun cop veient-hi castells i no em perdré, suposo. Em costa aparcar: sort que la carretera anava bé i he fet cap amb temps de sobres. Ella arriba amb només uns minuts de retard: bon senyal! Els nervis de la primera trobada, cames que tremolen, indecisió (petons a les galtes o potser lleument als llavis...?), acompanyen els hola, què tal, com va, el ritual dels primers moments. Un on anem? i un inevitable tu mateixa, jo no conec gairebé res, preludien més nervis i indecisions fins que ens fotem a riure tots dos i és que, refotre, si semblem un parell de passerells!

Se'm penja del braç i m'arrossega cap a uns carrers del tot desconeguts per a mi, fins que arribem a un lloc força agradable i que em sorprèn gratament: deu ser que recorda que li he explicat que, entre d'altres estils, el jazz és un dels meus preferits. Entrem doncs al Keyboard Jazz Lounge, no gaire ple encara: bona música i bon beure per encetar una conversa agradable com diu la publicitat del local: "Un altre còctel. I, si s'escau, un petó, una besada. Els minuts que fugen. O el temps que es detura." I sí, es detura a la segona besada, més llarga, profunda i humida que la primera. Desficiosos, ens n'anem després de la tercera: no és qüestió de fer cap espectacle! A ca seva no hi ningú, m'anuncia.

A penes temps de tancar la porta darrera nostre, l'abraçada es fa més intensa, els petons més profunds, les nostres llengües es troben, juguen, busquen els colls, les orelles, els clatells. Les mans tremoloses descorden botons, abaixen pantalons, despullen cossos trèmols, neguitosos del desig enfiladís, desitjosos de continuar la descoberta pell a pell. Rodolem envans i portes enllà fins a arribar a l'habitació: llençols fora d'una revolada, últimes peces de roba fora, els nostres cossos, com si fossin éssers independents, s'ataquen sense esperar els nostres cervells. Ordre, a poc a poc, recicla!, penso jo: me'n separo panteixant, la cigala ben dura, la miro tendrament i m'hi acosto, sense pressa, molt lentament, l'eixarranco ben eixarrencada i començo el treball que més m'agrada: el de llengua. És ben molla, el botonet ben trempat, els plecs palpiten de goig: i jo començo a llepar amb suavitat, que no cal córrer ara, xarrupo els sucs que vessen, faig anar la llengua fins al seu cul i m'hi entretinc mentre faig feina més amunt amb els dits. Ella alça el pubis, obre més encara les cames per tal que jo arribi bé a tot arreu, s'aguanta, es controla l'orgasme, ho vol allargar: afluixo, doncs, alenteixo el ritme, tant l'alenteixo que, al cap de poc, em demana: va, més fort, ara sí!, i m'hi poso de nou, llepant, xuclant, tocant, remenant, llengua amunt i avall, fent cercles al voltant del clítoris, fins que les convulsions de l'orgasme em fan fer enrere.

S'abraona a la meva cigala, l'engrapa a dues mans i se l'acosta a la boca: la primera llepada em fa fer un esgarip de gust, m'agafa les natges per darrere per a que no me'n pugui separar, se la posa sencera a la boca, em toca suaument els ous i l'ullera, em transporta al setè cel en un moment. Em costa apartar-la, no es deixa anar fins que no li ho demano: m'ajec d'esquena i ella em munta, els seus pits fregant els meus llavis per a poder-li llepar els mugrons, comença un vaívé amunt i avall que miro de controlar com puc per no escórre'm abans d'hora. Mullo els dits en els seus sucs i n'hi poso un al cul, crida, accelera el moviment i, veient que se'n va, ara sí, jo em deixo anar també.