dimarts, 15 de gener de 2008

Viatge de feina (I)

De viatge de feina tota la setmana. Al cap de dos o tres dies, m’escaquejo a l’hora de sopar: ja n’estic fart d’estar, a totes hores, amb clients i col·legues i no parlar d’altra cosa que de la feina. De manera que els he dit que em feia mal el tarro i que me n’anava. Sopo un plat combinat en una cafeteria a tres passes de de l’hotel on m’estic i, en sortir, em fa mandra la idea primera que tenia d’anar a fer un volt pel centre. En entrar a l’hotel, des del vestíbul sento la música d’un piano al bar. M’hi atanso, vaig cap a la barra, m’hi apalanco i demano un Oban. Mi scusa?, em diu el cambrer i, per tant, rectifico la comanda tot demanant un Glenfiddich que em serveix tot seguit. Em mullo els llavis amb l’aigua de vida escocesa, em giro i afitoro el lloc: hi ha poca gent, ningú més que jo a la barra i a penes un parell de taules ocupades. El piano el toca una mossa morena a qui no veig gaire bé gens tret de la cara ja que el propi instrument me’n tapa la visió. No toca malament, un pèl mecànica potser, però agradable de sentir. De tant en tant, afegeix la seva veu a la peça que interpreta: és una veu greu, de contralt, matisada i interessant. Quan estic a mitges de la segona copa, anuncia un descans i ve cap a la barra. Demana aigua i s’asseu en un tamboret al meu costat. Espatlles amples, el cul rotund però no massa gros i els pits se li endevinen grans i un xic caiguts: no li diria que no, que penso jo. Al cap de no res ja sé que es diu Laura, que és nascuda a Portugal de pares italians i que estudia música al conservatori de la ciutat on som. Toca en aquest hotel, és clar, per pagar-se els estudis i acaba d’aquí a una hora si fa no fa. Simpatitzem més que menys i, abans de tornar al piano, ja sap el número de la meva habitació. Quan truca a la porta, ja dutxat, la rebo amb el barnús posat. Del bar ha pujat unes quantes cerveses. Les deixa al damunt d’un moble, s’acosta i em fot la llengua fins el fons, una besada llarga i profunda mentre burxa entre els plecs del barnús fins que troba la meva eina, ben a punt ja. Em deixo caure al llit i ella em ve al darrere. Me l'engrapa i comença a llepar...

3 comentaris:

Striper ha dit...

A veure nano jo m'he quedat amb un dubte que llepa la cervesa, o la eina, la eina que es per obrir cervesas?

Anònim ha dit...

tenen la seva gràcia els músics...i els/les pianistes més. si toca bé el piano, ja pots tenir per segur que serà un bon amant :P



pd. quan falta per setmana santa? ;)

estripanits ha dit...

striper:
Una mica de paciència, nen!

anònim(a):
La veritat és que canta més bé que no pas toca el piano. Ara que, potser per això del piano és que em va fer gràcia!

Setmana Santa? És lluuuuny!