Un rotllo "interruptus"

Ara us explicaré una cosa que em va passar durant el darrer viatge de feina. Resulta que, després de sopar amb la gent de l'empresa de la ciutat on m'havia desplaçat, vam decidir acabar la vetllada al piano bar de l'hotel on m'estava. A aquelles hores ja no hi havia gaire gent, però sí que hi havia tres o quatre taules ocupades. Ens vam asseure, vam demanar les copes i vam encetar aquella mena de conversa insulsa i insubstancial que va marcant ja els límits de la nit, allò que et fa pensar aquesta copa i cap al llit falta gent. Just en una taula que era al meu davant, hi havia una parell de dones, una de les quals es feia mirar d'allò més. Cabell llis ni curt ni llarg, rostre ovalat, ulls foscos, llavis molsuts, mans delicades, pits de bona mida sense arribar a ser massa grossos, unes cames que, asseguda i tot se li endevinaven llargues i ben fetes... Vam començar el ritual inevitable del joc de mirades, mig de cua d'ull en un primer moment, més directes després, en fi, què us he d'explicar que no sapigueu? Vaig començar a pensar que potser no aniria a dormir tant aviat com m'havia fet a la idea. En un moment donat, el cambrer va portar a la seva taula més begudes i canapès que devien haver demanat abans de la nostra aparició. I aleshores... aleshores s'espatllà tot, es trencà l'encant: la paia es fot un canapè a la boca i es fot a mastegar-lo amb la boca oberta, tan oberta que gairebé se li veia la gargamella! Quin fàstic, redéu! Ni me la vaig tornar a mirar! No us ha passat mai això a vosaltres? Vull dir que, per un petit (o potser no tan petit) detall, se n'hagi anat en orris alguna vetllada que prometia?