diumenge, 6 de juliol de 2008

Hydra (I)

Abans que no em digueu res, ja sé que us he tingut uns dies abandonat. La veritat és que anava tan estressat per la puta feina dels ous que vaig decidir agafar-me uns dies de vacances. Vacances de tot, fins i tot del bloc, i he estat fora. I fora, vol dir fora, fora del país: he aprofitat una oferta d’aquelles de vols de darrera hora i he passat uns dies a l’altra punta de la Mediterrània, a Grècia. Avió fins a Atenes, directe al port del Pireu, vaixell fins a Hydra, que és una illa que pràcticament no té res de res i que vaig triar precisament per això i allotjament en una mena de pensió barata per turistes. En aquesta illa, no gaire lluny del Pireu, hi acostuma a haver-hi bastant de turisme durant les hores centrals del dia, però cap allà a les set de vespre, quan parteix el darrer vaixell turístic, hi queden només els quatre sonats que, com jo, trien Hydra per fer-hi estada. És aleshores que comencen les hores millors del dia: en aquesta època de l’any encara falta estona per a que es faci fosc i es pot dir que tens l’illa sencera per a tu... a banda dels illencs, esclar! El segon dia, després de veure com marxaven els últims vaixells, assegut en una taula d’un cafè del port, tot prenent un ouzo i unes olivetes negres, ja amb el sol baix, vaig decidir anar a fer un tomb. Camina que caminaràs, vaig anar a parar en una petita cala pedregosa. En el racó de la cala on encara hi toquen de ple els raigs del sol, hi ha gent fent gatzara. Em veuen i em criden, en anglès, que m’hi acosti. I jo que me n’hi vaig. En arribar-hi, m’adono que entre ells parlen en italià i els faig saber que jo me’n surto prou bé amb aquesta llengua, de manera que deixem l’anglès de banda. Són de la regió del Piemont (dos raggazi i tres ragazze) i m’expliquen que acaben d’arribar aquell mateix dia, que s’hi estaran un parell de nits i s’allotgen a la mateixa pensió que jo, cosa que tampoc m’estranya gaire ja que, en realitat, no hi ha tampoc gaires més opcions. Carreguen una nevera amb cerveses, m’hi conviden i fem petar la xerrada fins que el sol ha baixat massa i, xino-xano, retornem tots plegats cap al poble. S’imposa, naturalment, l’opció de sopar plegats (a la pensió només hi som nosaltres): una dutxa i al cap de tres quarts, ja a hora foscant, cap a taula. La mestressa ens ofereix amanida i calamars que acceptem tots amb entusiasme tot demanant-li un parell d’ampolles de retsina ben fresqueta. Encabat treu una síndria que havia tingut a refrescar a la manera de les àvies: l’ha treta del safareig, que vés a saber quantes hores feia que la hi tenia, la talla i ens la deixa tot per nosaltres. Després, cafè, una cafè negre, negre, negre i l’inevitable ampolla d’ouzo. Entre el vi del sopar i l’anissat del cafè, la conversa va agafant ritme i ens expliquem les nostres vides fins que, ja ben a prop de mitjanit, les dues parelles fan cap a les habitacions mentre la mestressa de la fonda despara taula. Quedem sols la Bianca i jo, asseguts al porxo, amb poca llum i parlant fluixet amb el ric-ric dels grills de fons. La mestressa ens ha deixat l’ampolla a la taula i anem amidant-ne gotets mentre la fem petar una bona estona encara.

5 comentaris:

Rita ha dit...

Bentornat! Ja et trobava a faltar eh... :)
Veig que no has perdut temps i que això promet, oi?
Fins ben aviat!

Striper ha dit...

Bandarra ara ens deixes a mitges ja esta bé no.

estripanits ha dit...

rita:
Gràcies per trobar-me a faltar!

striper:
A veure si demà em vaga i penjo la segona part...

Núr ha dit...

Noi, escrius de puta mare! :) T'hauré de demanar els detalls del viatge (allotjament) per tenir una bona opció per quan vulgui desaparèixer uns dies... :)

estripanits ha dit...

núr:
Ostres, moltes gràcies!