dimarts, 10 de febrer de 2009

La recepcionista: l'inici

Aquelles coses que passen, que vas un sopar i... A veure, diguem que la cosa ha començat raonablement bé, però que després s'ha esguerrat: la Sinéad és de visita amb una colla d'amics escocesos, hem anat a recollir-los a l'hotel (la Sinéad s'està a casa, esclar!), soparet de "turista" a ciutat i la cosa que acaba en un local de festes... veient unes xicotes que fan estriptís. Prou patètic quan hi penses i explicat així i, també, diu molt poc dels compatriotes de la mossa però, en fi, coses que passen, que t'hi trobes sense voler, què hi farem!
Comptat i debatut, som 7 o 8 (em sembla que hem perdut algú pel camí, però la Sinéad em diu que ja s'espavilaran, que ja són prou grandets) en una taula allargada que, cosa que ja m'esperava, al cap de poc més d'un quart d'hora és plena d'ampolles de cervesa buides. L'escàndol és considerable i les cambreres, que em veuen la cara que faig, m'envien tot de missatges gestuals per dir-me que no m'amoïni, que ja hi són avesades i que tranquil·litat i bons aliments. La cridòria que fan i el volum certament alt de la música fan impossible qualsevol intent de conversa civilitzada, de manera que em concentro (per dir-ho d'alguna manera) en l'espectacle: les ballarines van sortint una darrera l'altra, despullant-se al ritme de la música, amb habilitat i gràcia dansaire diversa: que hi ha de tot, vaja! En sortir la cinquena o sisena xicota, me la quedo mirant perquè em resulta coneguda. Sí, és evident que la conec tot i que, maquillada i repentinada, em costa déu i ajuda de situar-la: redéu, si és la recepcionista del meu dentista! Esclato a riure de tal manera que em mira tota la gent de les taules del voltant i, en explicar-li a la Sinéad, ella també amolla unes riallades un pèl pujades to... i és que diria que ja va per la quarta o cinquena cervesa.
Un parell de rondes més tard, una noia s'atansa a la taula: és la recepcionista que ens diu que ja ha acabat i que si pot seure amb nosaltres. Al cap de no res, ja entenc perquè ho ha fet: m'ha reconegut també, té espatllat el cotxe i davant la perspectiva d'haver de prendre un taxi per tornar a casa, em demana si la podem portar al poble. Ho comento amb la Sinéad i ens respon que cap problema, que s'espavilin els altres i que, si volem, ja podem marxar, que ja n'esta ben tipa i farta d'aquell espectacle lamentable. Així doncs, deixem els altres tot demanant més cervesa (em passa pel cap que acabaran malament i que els faran fora d'aquí a no gaire), i anem a cap a buscar el meu auto. Un cop hem sortit de ciutat i ja engolfem la carretera que mena al poble, la Sinéad em diu a cau d'orella que per què no la convidem a fer la darrera copa a casa. Ametent amb la meva feina de traductor, en parlo amb la recepcionista i ella, havent-s'ho rumiat uns instants, em diu que sí... sempre que la cosa no s'allargui massa ja que l'endemà a les deu ha d'obrir la consulta. Al cap de ben poc arribem, aparco just al davant de casa i hi pugem.
Com creieu que ha acabat? Quina de les següents opcions penseu que és la correcta, la que podreu llegir al pròxim post, d'aquí a dos o tres dies?
1.- La recepcionista es pren una copa per compromís però se'n va cap a casa tot seguit, sense donar peu a res més.
2.- La recepcionista i la Sinéad s'enrotllen mentre jo m'ho miro tot destapant la meva faceta de voyeur.
3.- Ens ho muntem tots tres i tant la recepcionista com jo fem tard a la feina.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Coneixent-te segur que la opció 1 res de res. De les altres 2... no ho sé pas, potser la tercera?

A.

estripanits ha dit...

Anònim que signes A.:

T'hauràs d'esperar al proper post...

Striper ha dit...

Clarisim la 3.

MARTELL DE REUS ha dit...

Jo faria com el Pryca, pren-ne dos al preu d'una. En conseqüència: primer l'opció dos però els esdeveniments es precipiten i tot plegat s'acaba amb la tres.

estripanits ha dit...

Striper, Martell:

Una mica de paciència..

Rita ha dit...

Indiscutiblement, la 2 o la 3, tot depèn del que més et suggerís la situació, suposo...

Ara no triguis molt. No ens fessis patir més del necessari... hehehe

No he dit res fins avui perquè estava de festeta d'aniversari. Però ets dels primers que comento eh... :p
Petons, estripanits!

estripanits ha dit...

rita:

Paciència, també...