Uns ulls de mirada trista em guaiten des del monitor. La foto és de mig cos (i quin cos!) però són els ulls tristos en aquesta cara (i quina cara!) que reclamen tota la meva atenció. No miro els llavis molsuts ni l'escot que deixa entreveure els pits plens i suggerents. Tampoc els braços forts però esvelts ni aquestes mans que s'endevinen suaus. Aquests ulls... quanta tristor! Què t'ha fet la vida?, penso jo sense poder ni tan sols albirar-ne la totalitat de la resposta. Què no hagués donat, aleshores, per haver tingut l'ocasió de conèixer-te en persona, de que m'ho puguessis explicar tot, d'oferir-me novament a ajudar-te. Qui sap si hauria d'haver insistit més..., barrino a vegades però, no ens enganyem, cada cop menys sovint. De la mateixa manera que em miro la foto cada cop menys sovint... que tot s'allunya i el temps tot ho esborra i no és veritat que la memòria sigui tan persistent com ens volen fer creure. I si abans a cada hora rumiava com podria haver estat, després ho rumiava cada dia, cada setmana després... i ara, només hi penso de tant en tant, si el dia és rúfol i la feina no m'empaita. I, si m'hi veig en cor, torno a mirar aquesta foto, torno a mirar aquests ulls de mirada trista. Gens sovint, ja t'ho dic, no me n'amago pas. Què volies? La vida havia de continuar. I, les coses com siguin, ara m'hi trobo força bé gaudint, quan en tinc ocasió, d'uns concerts de piano que he descobert no fa gaire.
Interior de taller
-
«Interior de taller» (Ramon Casas – 1883) Què us suggereix aquesta pintura?
Què ha suggerit a... (3 propostes) Sean JeatingSa llunaMcAbeu
Fa 1 setmana
21 comentaris:
Que bonic...
Gràcies boira!
NO mires la foto tan sovint però no oblidaràs aquests ulls tristos... Segur!
A ben segur que no, Joana!
Estripanits precios, m'agradat molt.
Ei aviat et paso feina.
Gràcies Striper! Pel que fa ala feina, després de tu va la Caliope i he vist al seu bloc que se'n va uns dies... o sigui que no corris, no fos que ara t'hi facis mal, hahahaha
És que ja ho diuen que els ulls són el mirall de l'ànima.
Encara que passi el temps i es vagin esborrant les coses, quan tornis a mirar la fotografia, tornaran els mateixos pensaments que tenies el primer dia, igual de frescos, com si fossin ben recents...
Molt bonic...
preciós, m'imagino la foto, els ulls,la mirada,la tendresa, la tristor.....
Esborra la foto nano, saps perfectament que no s'ho mereix, marxar així i no donar l'oportunitat...no t'hi capfiquis més i fes la teva, es un concell d'amiga, ja ho saps :-)
Un petonas ben gran guapu!!!!
terra:
sí, però cada cop menys sovint, ja t'ho dic jo
rosa:
gràcies
jo (o tu) mateixa:
No, si no m'hi capfico, però el que ha estat i el que no ha estat són part de nosaltres, no?, i jo no penso renegar-ne. Que no s'ho mereix? Segurament, ni s'ho mereix ara ni tampoc s'ho mereixia aleshores, però...
maco el post, si senyor.
I sí, les coses passen, la vida avança, i sempre hi ha històries que ens fan pensar que potser no vam fer tot el possible, però hem de mirar endavant! Una abraçada!
;-)
molt maco, si senyor. i jo observadora com sempre.
que vol dir això últim d'uns concerts de piano? ;)
clint:
Gràcies a tu també
lingüista:
Per descomptat, mai més una passa enrere!
padrineta:
En el fons, això dels concerts de piano és més un tema d'agenda que no pas altra cosa.
jo hi vaig ser al Ssnt Jordi!!!
ens van posar un autocar desde Sant Feliu.....ERC
Carai, carai, Rosa, així que tu també ets del Baix Llobregat? I no ens coneixem? Això ho haurem de solucionar? ;)
Nen pasat per casa meua que tens feina.
striper:
feina feta!
potser no s'ho mereixia peró el que importa és que tu ets com ets i tens aquests sentiments.No sé si m'explico, vull dir que no t'has de fer dolent o estar trist, bé, crec que s'em dona millor posar-te a cent!
un petó...humit es clar (virtual molt virtual)caliope
caliope:
Només virtual? Quina llàstima, noia! ;P
Que macu, Estripanits. Feia dies que no podia venir a llegir-te, i m'he trobat això tan... tan... tan assenyat. M'ha agradat molt.
Ei, però torna a estripar aviat, val? :-)))
Publica un comentari a l'entrada