Ulls de mirada trista

Uns ulls de mirada trista em guaiten des del monitor. La foto és de mig cos (i quin cos!) però són els ulls tristos en aquesta cara (i quina cara!) que reclamen tota la meva atenció. No miro els llavis molsuts ni l'escot que deixa entreveure els pits plens i suggerents. Tampoc els braços forts però esvelts ni aquestes mans que s'endevinen suaus. Aquests ulls... quanta tristor! Què t'ha fet la vida?, penso jo sense poder ni tan sols albirar-ne la totalitat de la resposta. Què no hagués donat, aleshores, per haver tingut l'ocasió de conèixer-te en persona, de que m'ho puguessis explicar tot, d'oferir-me novament a ajudar-te. Qui sap si hauria d'haver insistit més..., barrino a vegades però, no ens enganyem, cada cop menys sovint. De la mateixa manera que em miro la foto cada cop menys sovint... que tot s'allunya i el temps tot ho esborra i no és veritat que la memòria sigui tan persistent com ens volen fer creure. I si abans a cada hora rumiava com podria haver estat, després ho rumiava cada dia, cada setmana després... i ara, només hi penso de tant en tant, si el dia és rúfol i la feina no m'empaita. I, si m'hi veig en cor, torno a mirar aquesta foto, torno a mirar aquests ulls de mirada trista. Gens sovint, ja t'ho dic, no me n'amago pas. Què volies? La vida havia de continuar. I, les coses com siguin, ara m'hi trobo força bé gaudint, quan en tinc ocasió, d'uns concerts de piano que he descobert no fa gaire.